El veritable cost de la roba barata

Imatge de la Campanya Roba Neta

Comprem roba compulsivament. La moda ràpida i barata, anomenada “Fast Fashion”, ja és present a la major part dels aparadors de les grans marques de roba. Aquest model imposat pels gegants de la moda –com ara Inditex, H&M o Primark- s’està estenent a través d’altres marques gràcies a l’èxit del “bo, bonic i barat”. La moda canvia tan ràpidament que, per tal que les persones consumidores puguin anar renovant el vestuari sovint i anar a “l’última”, ofereixen preus de venda assequibles per a tothom. Però, com s’ho fan per poder vendre texans a 10 euros?

Condicions laborals d’explotació a les fàbriques

Fa pocs dies us parlàvem de les condicions laborals d’esclavitud que es donen als cultius de cafè del Brasil, o a les fàbriques asiàtiques de dispositius electrònics. El sector del tèxtil no n’és una excepció. Grans companyies internacionals, com ara Inditex, El Corte Inglés, Tommy Hilfiger, Timberland, H&M, Diesel o C&A, utilitzen les mateixes pràctiques per tal d’abaratir costos i poder donar resposta a una demanda incessant: la subcontractació de la producció a països on els salaris són més reduïts i les condicions laborals i de seguretat més precàries. Els països del sud-est asiàtic són els que atrauen més inversions, com ara el Vietnam o Bangla Desh, on tenen els salaris mínims legals més baixos del món. Per posar un exemple, el 44,7% dels proveïdors d’Inditex es troben a l’Àsia.

Diverses investigacions i informes presentats els darrers anys, han tret a la llum l’explotació laboral d’algunes fàbriques del tèxtil a països del Sud. L’informe Captured by cotton (Atrapats pel cotó), elaborat pel Centre for Research on Multinational Corporations (SOMO) juntament amb l’India Committee of the Netherlands –impulsora de la campanya Clean Clothes (Roba Neta)-, destapava l’any 2011 algunes de les violacions dels drets laborals que s’estaven perpetrant a l’Índia a través de la contractació de mà d’obra infantil i adolescent. Contractes de treball inexistents, la prohibició d’afiliar-se a un sindicat, jornades forçoses de 12 hores diàries i de més de 72 hores per setmana per salaris de 0,88 euros al dia… Aquestes són algunes de les condicions d’esclavitud que patien les persones treballadores. Moltes d’elles –principalment dones- eren contractades a través del Pla Sumangali, que en l’idioma tàmil significa “dona feliçment casada”,  un sistema que els oferia tres àpats al dia i un «salari diferit» -és a dir, a cobrar després de treballar entre 3 i 5 anys- a canvi de pagar la seva dot matrimonial, pràctica que continua sent molt habitual a zones rurals de l’Índia, malgrat és considerada il·legal des dels anys 60.

Més recentment, The Guardian ha advertit sobre les condicions d’explotació laboral que es produeixen a les fàbriques de Bangla Desh amb salaris que violen l’acord amb l’Asia Floor Wage Alliance, associació que treballa per exigir un salari mínim digne per a les persones treballadores de l’Àsia.

També s’han denunciat casos d’utilització de mà d’obra esclava a països de l’Amèrica Llatina. L’ONG Repórter Brasil va  desvelar el 2011 una trama de tràfic de persones il·legal a dos tallers que produïen roba per a Zara, marca que pertany al Grup Inditex. Gràcies a aquesta investigació, el Ministeri de Treball brasiler va alliberar un total de 15 persones, una d’elles menor d’edat, que havien estat obligades a treballar fins a 16 hores al dia per un salari inferior al mínim exigit al país.

Malauradament, al sector del tèxtil els casos d’explotació laboral són més freqüents del que ens agradaria. Segons l’informe Salaris Dignes, que la Campanya Roba Neta va publicar el 2014, cap de les companyies líders del sector al món, pot garantir salaris dignes per les persones que treballen al llarg de tota la cadena de producció.

Manca de mesures de seguretat

L’explotació laboral a les fàbriques i tallers porta associada la manca de mesures de seguretat: incendis i esfondraments, no són casos aïllats a l’Àsia. El cas més dramàtic,  que es recorda com la més gran catàstrofe de la història al sector del tèxtil, és el del complex Rana Plaza a Bangla Desh, un edifici de vuit plantes on s’ubicaven quatre fàbriques tèxtils i que l’abril de 2013 es va esfondrar acabant amb la vida de 1.130 persones i deixant-ne ferides a més de 2.500.

D’altres riscos a afegir a les pèssimes condicions laborals i de seguretat dels tallers, són les tècniques que s’utilitzen sovint per tractar els teixits, com ara el sandblasting, i que posen en risc la salut de les persones que les practiquen. El mètode, utilitzat per donar l’aspecte envellit dels texans, s’aplica sense cap tipus de protecció generant greus malalties pulmonars, com la silicosi, que poden arribar a provocar la mort.

Com a consumidores, podem escollir alternatives de Comerç Just, que respectin els drets laborals i el medi ambient. La Moda Sostenible, n’és un exemple. Aquesta opció promou el que s’anomena moviment Slow Fashion, que introdueix els criteris de la sostenibilitat a tot el procés de producció i confecció de les peces de roba. Les entitats que organitzem la campanya Som Comerç Just i Banca Ètica et convidem el proper 13 de maig a la Ruta guiada pels horrors del comerç internacional, on desemmascararem algunes de les injustícies que les transnacionals cometen als països del Sud i et mostrarem algunes de les alternatives al sistema capitalista.

T’hi esperem!

Sílvia Martínez Balibrea

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s